Quan el canonge de la nostra seu metropolitana, el doctor Isidre Gomà fou consagrat bisbe de Tarassona, jo tenia deu anys i feia un mes just que havia iniciat els meus primers estudis eclesiàstics.Si en lloc d'internar-me a l'Escola Apostòlica que els pares paüls conserven a Bellpuig, hagués pogut acomplir el meu desig d'ingressar de cop al Seminari de Tarragona, jo -desnerit vailet de deu anyades- hauria tingut la osrt com altres mortals del meu curs, de poder contemplar amb els propis ulls, la cerimònia de la consagració episcopal del futur Arquebisbe de Toledo.
Ara podria fer de cronista sense por de negligir-ne cap detall. Tanmateix, a la meva percepció d'infant no es féu escàpol el ressò d'una notícia com aquella.
Si el nom del canonge Gomà, escriptor de raça, orador brillant, professor erudit, era conegut en tots els medis eclesiàstics d'Espanya, en l'ambit de la diòcesi de Tarragona, la seva persona comptava amb la veneració i amb l'estima populars.
La seva paraula vibrant i alliçonadora s'havia deixat sentir en la majoria de les nostres esglésies. El clericat el distingia, i llegia els seus llibres. Els deixebles el recordaven amb goig. La gent el coneixia i li tenia afecte. I tothom reconeixia els valors de l'Ardiaca del Capítol tarragoní.
La seva personalitat, notablement dotada per la natura, s'havia forjat amb un esforç, una constància i una infatigable dedicació a l'estudi, que pocs eclesiàstics de la seva lleva el podien avantatjar. El seu prestigi sacerdotal ningú no el discutia.
Ferm de caràcter, alt i fornit, i esvelt de figura, era un home cordial que alternava afablement amb tota mena de persones. Per això la seva promoció a l'episcopat constituí un motiu d'alegria, no solament en nuclis clericals, sinó més que més entre els fidels de la nostra Arxidiòcesi.
La data de consagració fou el 2 d'octubre de 1927. El lloc, la catedral de Tarragona. el prelat consagrant, el cardenal Vidal i Barraquer.
Com a penyora de comiat a la diòcesi on havia nascut i actuat sacerdotalment prop de trenta anys, el nou bisbe dedicà el metropolità que li havia imposat les mans, i amb ell a tota la clerecia diocesana, un dels millors llibres que fins aleshores havien eixit de la seva ploma d'escriptor. es tracta de "La Bíblia y la Predicación" que publicà l'editorial Casulleras de Barcelona.
La dedicatòria és així: "Al Eminentísimo señor Cardenal doctor Francisco Vidal y Barraquer y venerable clero del Arzobispado de Tarragona... Al salir de esta tierra bendita para mi diòcesis de Tarazona, a donde se ha dignado dios llamarme para ejercer el ministerio episcopal en una Iglesia que fue, siglos pasados, sufragánea de la gloriosa Sede tarraconense, pláceme dedicaros a vos, Eminentísimo Señor, bajo cuya paternal solicitud he trabajado estos últimos años, y a vosotros, mis hermanos en el sacerdocio, entre quienes cuento a venerables maestros y queridísimos discípulos, este pobre fruto de mi trabajo..."
És justament aquest llibre el que ens dóna peu a parlar de la correntia d'afecte entre l'il·lustra eclesiàstic fill de la Riba, i el fill no pas menys insigne de Valls, el doctor Carles Cardó. Aquest fou, sens dubte, el deixeble més destacat que passà per les classes del doctor Isidre Gomà, al Seminari Pontifici. D'altres homes importants en el moviment espiritual de Catalunya, hi passaren també. Podem esmentar entre els tals. Mossèn Antoni Batlle, el dels Minyons de Muntanya, amb el qual segons testimoniatge de Jordi Galí -"hi hagué sempre una sincera amistat i afecte que es manifestà en hores difícils i passà per sobre les opcions vitals de l'un i de l'altre". El doctor Gomà li va predicar a Mossèn Batlle el sermó de primera missa, a Sitges.
Tornant als contactes amb el canonge Cardó, aquest escriu en ocasió de la publicació del llibre esmentat:
Ara podria fer de cronista sense por de negligir-ne cap detall. Tanmateix, a la meva percepció d'infant no es féu escàpol el ressò d'una notícia com aquella.
Si el nom del canonge Gomà, escriptor de raça, orador brillant, professor erudit, era conegut en tots els medis eclesiàstics d'Espanya, en l'ambit de la diòcesi de Tarragona, la seva persona comptava amb la veneració i amb l'estima populars.
La seva paraula vibrant i alliçonadora s'havia deixat sentir en la majoria de les nostres esglésies. El clericat el distingia, i llegia els seus llibres. Els deixebles el recordaven amb goig. La gent el coneixia i li tenia afecte. I tothom reconeixia els valors de l'Ardiaca del Capítol tarragoní.
La seva personalitat, notablement dotada per la natura, s'havia forjat amb un esforç, una constància i una infatigable dedicació a l'estudi, que pocs eclesiàstics de la seva lleva el podien avantatjar. El seu prestigi sacerdotal ningú no el discutia.
Ferm de caràcter, alt i fornit, i esvelt de figura, era un home cordial que alternava afablement amb tota mena de persones. Per això la seva promoció a l'episcopat constituí un motiu d'alegria, no solament en nuclis clericals, sinó més que més entre els fidels de la nostra Arxidiòcesi.
La data de consagració fou el 2 d'octubre de 1927. El lloc, la catedral de Tarragona. el prelat consagrant, el cardenal Vidal i Barraquer.
Com a penyora de comiat a la diòcesi on havia nascut i actuat sacerdotalment prop de trenta anys, el nou bisbe dedicà el metropolità que li havia imposat les mans, i amb ell a tota la clerecia diocesana, un dels millors llibres que fins aleshores havien eixit de la seva ploma d'escriptor. es tracta de "La Bíblia y la Predicación" que publicà l'editorial Casulleras de Barcelona.
La dedicatòria és així: "Al Eminentísimo señor Cardenal doctor Francisco Vidal y Barraquer y venerable clero del Arzobispado de Tarragona... Al salir de esta tierra bendita para mi diòcesis de Tarazona, a donde se ha dignado dios llamarme para ejercer el ministerio episcopal en una Iglesia que fue, siglos pasados, sufragánea de la gloriosa Sede tarraconense, pláceme dedicaros a vos, Eminentísimo Señor, bajo cuya paternal solicitud he trabajado estos últimos años, y a vosotros, mis hermanos en el sacerdocio, entre quienes cuento a venerables maestros y queridísimos discípulos, este pobre fruto de mi trabajo..."
És justament aquest llibre el que ens dóna peu a parlar de la correntia d'afecte entre l'il·lustra eclesiàstic fill de la Riba, i el fill no pas menys insigne de Valls, el doctor Carles Cardó. Aquest fou, sens dubte, el deixeble més destacat que passà per les classes del doctor Isidre Gomà, al Seminari Pontifici. D'altres homes importants en el moviment espiritual de Catalunya, hi passaren també. Podem esmentar entre els tals. Mossèn Antoni Batlle, el dels Minyons de Muntanya, amb el qual segons testimoniatge de Jordi Galí -"hi hagué sempre una sincera amistat i afecte que es manifestà en hores difícils i passà per sobre les opcions vitals de l'un i de l'altre". El doctor Gomà li va predicar a Mossèn Batlle el sermó de primera missa, a Sitges.
Tornant als contactes amb el canonge Cardó, aquest escriu en ocasió de la publicació del llibre esmentat:
"A punt d'ascendir a la plenitud del sacerdoci, el nostre mestre Dr. Gomà ens dóna aquest llibre que, pel nostre gust, és el millor que ha eixit de la seva ploma fecunda. Tot ell fa la impressió d'un llibre la gestació del qual ha durat tant com la vida sacerdotal de l'autor. Potser certes converses tingudes sovint amb ell, ens donen aquesta impressió, però gairebé asseguraríem que és una impressió objectiva. La maternitat del pla i de l'ordre, l'abundància discreta de l'erudició i la seva col·locació impecable d'oportunitat, el to reposat amb què parla com de coses llargament meditades, l'aplegament copiós de la documentació, que traeix un treball llarg i ordenat de recerca i fins un to de cordialitat amb el lector, acusen ací i allà el llibre de tota una vida. Per això creiem que aquesta obra serà la més representativa i la quedarà més del Dr. Gomà. Altrament no podia ésser menys. L'actual bisbe de Tarassona és un escriptor doblat d'orador, i aquest llibre és la més reeixida confluència d'aquests dos elements tan adients a un eclesiàstic il·lustre".
Tot això afirma del seu mestre, l'autor de "El Diàleg Interior". Ell mateix, en comentar la primera pastoral del nou bisbe, havia escrit també:
"Els diocesans de Tarassona podran començar a comprendre experimentalment quina benedicció els ha enviat Déu des de Catalunya i poden augurar una sèrie de Pastorals que facin, temps a venir, una de les col·leccions més albiradores de l'Església espanyola contemporània".
Aquests mots palesen a bastament la correntia afectuosa i mútua entre professor i alumne. També, al seu torn, aquest trametia al seu antic catedràtic les obres emanades del seu tremp catalanesc. Ens consta que el doctor Gomà es mostrava satisfet de poder comptar entre els deixebles un home de l'embranzida intel·lectual com fou el doctor Cardó. Si aquest no li regatejava les recensions dels llibres que el prelat, de Tarrassona estant, o bé ja de Toledo, venia publicant, tampoc no estalviava de manifestar-li el propi parer, ni que algun cop no fos precisament del tot encomiàstic. La crítica objectiva i alhora cordial del doctor Cardó era agraïda i estimada pel mestre.
Comentant el llibre sobre "La Familia" del qual diu que "es llegeix amb gust i no se'l deixa sense sentir-se enriquit amb moltes idees", afirma també: "no voldríem donar al doctor Gomà l'efusiva enhorabona que es mereix sense pregar-li, amb tota la reverència que la distància comporta, que vegi de desempallegar-se d'aqueixa eloqüència planyívola, ponderadora dels mals i desconeixedora de les excel·lències del nostre temps, estil molt segle XIX, que resulta endarrerit... No volem que això sigui censura: més aviat voldríem que fos el tema del nou llibre amb què ens delectarà el Dr. Gomà dintre un parell d'anys".
El consell amistós d'escriptor a escriptor, d'intel·lectual a intel·lectual, i de mestre a mestre, no fou pas desdenyat. Per això, en aparèixer el primer volum de "El Evangelio Explicado", després d'una llarga, plena i substanciosa recensió, que és la millor recomanació del llibre, Cardó subratlla amb complaença: "L'estil del llibre representa un nou progrés en la simplificació i elegància que ja es notava en les darreres produccions de l'il·lustre bisbe català".
Tots aquests testimoniatges, i d'altre que podríem aportar, són el signe inequívoc tant de la cordialitat com del reconeixement, per part del deixeble, de la vàlua d'aquest home de l'Església que fou el doctor Gomà.
Ens sembla just de constatar que encara que no hagués estat encimbellat a la màxima jerarquia eclesiàstica d'Espanya, i encara que la seva figura no hagués estat enaltida amb la promoció a la púrpura cardenalícia: el nom del doctor Gomà hauria passat semblantment, amb els mateixos mèrits, a la posteritat.
Per la flama enroentida de la seva ploma, per la seva abundosa producció bibliogràfica -són més d'una dotzena els llibres que ens ha deixat!-, pel pes específic de la seva obra, ni el nom d'aquest fill il·lustre de la Riba no s'hauria pogut preterir, ni la doctrina que vessen les seves planes hauria deixat de ser el nodriment de la nostra clerecia.
Si a tots aquests valors hi afegiu la categoria jeràrquica, que ell va exercir en el marc d'uns temps difícils, apassionats, excepcionals, la personalitat del cardenal Gomà adquireix unes proporcions tals que només en una ampla perspectiva històrica es podrà mesurar del tot.
Els seus convilatans, en l'escaiença del centenari del seu naixement, li dediquen un homenatge. És l'homenatge d'un poble, legítimament geló dels seus homes i dels seus fills.
Enguany, el 19 d'agost -que per reons òbvies hom nticipa al diumenge dia 17- se celebrarà a la Riba, una gran festa. Serà una diada religiosa i popular.
Jo, clergue senzill, i huml escriptor de l'arquebisbat de Tarragona, m'hi associo de bon cor.
També jo, com ell, he nascut vora les aigües del Francolí, i he remuntat la vorera encantadora del Brugent per sentir-ne la remor, i omplir-me el pit dels aires de muntanya.
Però això no és tot. Això no explicaria a bastament la meva presència espiritual a la festa.
Hi sóc, més que més, perquè sovint m'he aprofitat de la doctrina dels seus llibres, i, com ell, si bé en un pla infinitament més modest, he anat pels pobles a predicar els meus sermons.
Els meus sermons no eren ben bé meus. amb Torras i Bages, amb Carles Cardó, amb Jacques Leclercq, també el doctor Gomà hi tenia la seva part.
Li'n conservo gratitud, i ho vull fer avinent, des d'aquestes ratlles.
Tot això afirma del seu mestre, l'autor de "El Diàleg Interior". Ell mateix, en comentar la primera pastoral del nou bisbe, havia escrit també:
"Els diocesans de Tarassona podran començar a comprendre experimentalment quina benedicció els ha enviat Déu des de Catalunya i poden augurar una sèrie de Pastorals que facin, temps a venir, una de les col·leccions més albiradores de l'Església espanyola contemporània".
Aquests mots palesen a bastament la correntia afectuosa i mútua entre professor i alumne. També, al seu torn, aquest trametia al seu antic catedràtic les obres emanades del seu tremp catalanesc. Ens consta que el doctor Gomà es mostrava satisfet de poder comptar entre els deixebles un home de l'embranzida intel·lectual com fou el doctor Cardó. Si aquest no li regatejava les recensions dels llibres que el prelat, de Tarrassona estant, o bé ja de Toledo, venia publicant, tampoc no estalviava de manifestar-li el propi parer, ni que algun cop no fos precisament del tot encomiàstic. La crítica objectiva i alhora cordial del doctor Cardó era agraïda i estimada pel mestre.
Comentant el llibre sobre "La Familia" del qual diu que "es llegeix amb gust i no se'l deixa sense sentir-se enriquit amb moltes idees", afirma també: "no voldríem donar al doctor Gomà l'efusiva enhorabona que es mereix sense pregar-li, amb tota la reverència que la distància comporta, que vegi de desempallegar-se d'aqueixa eloqüència planyívola, ponderadora dels mals i desconeixedora de les excel·lències del nostre temps, estil molt segle XIX, que resulta endarrerit... No volem que això sigui censura: més aviat voldríem que fos el tema del nou llibre amb què ens delectarà el Dr. Gomà dintre un parell d'anys".
El consell amistós d'escriptor a escriptor, d'intel·lectual a intel·lectual, i de mestre a mestre, no fou pas desdenyat. Per això, en aparèixer el primer volum de "El Evangelio Explicado", després d'una llarga, plena i substanciosa recensió, que és la millor recomanació del llibre, Cardó subratlla amb complaença: "L'estil del llibre representa un nou progrés en la simplificació i elegància que ja es notava en les darreres produccions de l'il·lustre bisbe català".
Tots aquests testimoniatges, i d'altre que podríem aportar, són el signe inequívoc tant de la cordialitat com del reconeixement, per part del deixeble, de la vàlua d'aquest home de l'Església que fou el doctor Gomà.
Ens sembla just de constatar que encara que no hagués estat encimbellat a la màxima jerarquia eclesiàstica d'Espanya, i encara que la seva figura no hagués estat enaltida amb la promoció a la púrpura cardenalícia: el nom del doctor Gomà hauria passat semblantment, amb els mateixos mèrits, a la posteritat.
Per la flama enroentida de la seva ploma, per la seva abundosa producció bibliogràfica -són més d'una dotzena els llibres que ens ha deixat!-, pel pes específic de la seva obra, ni el nom d'aquest fill il·lustre de la Riba no s'hauria pogut preterir, ni la doctrina que vessen les seves planes hauria deixat de ser el nodriment de la nostra clerecia.
Si a tots aquests valors hi afegiu la categoria jeràrquica, que ell va exercir en el marc d'uns temps difícils, apassionats, excepcionals, la personalitat del cardenal Gomà adquireix unes proporcions tals que només en una ampla perspectiva històrica es podrà mesurar del tot.
Els seus convilatans, en l'escaiença del centenari del seu naixement, li dediquen un homenatge. És l'homenatge d'un poble, legítimament geló dels seus homes i dels seus fills.
Enguany, el 19 d'agost -que per reons òbvies hom nticipa al diumenge dia 17- se celebrarà a la Riba, una gran festa. Serà una diada religiosa i popular.
Jo, clergue senzill, i huml escriptor de l'arquebisbat de Tarragona, m'hi associo de bon cor.
També jo, com ell, he nascut vora les aigües del Francolí, i he remuntat la vorera encantadora del Brugent per sentir-ne la remor, i omplir-me el pit dels aires de muntanya.
Però això no és tot. Això no explicaria a bastament la meva presència espiritual a la festa.
Hi sóc, més que més, perquè sovint m'he aprofitat de la doctrina dels seus llibres, i, com ell, si bé en un pla infinitament més modest, he anat pels pobles a predicar els meus sermons.
Els meus sermons no eren ben bé meus. amb Torras i Bages, amb Carles Cardó, amb Jacques Leclercq, també el doctor Gomà hi tenia la seva part.
Li'n conservo gratitud, i ho vull fer avinent, des d'aquestes ratlles.
Salou, 10 d'agost de 1969
Ramon Muntanyola, Prev.
Ramon Muntanyola, Prev.
Extret de la revista El Brugent portaveu del poble de la Riba, any XVI - 2ª època, desembre de 1995, número 146, pàgines 18-19.
